Tenim a les mans el primer número de l’any 2020, després de les festivitats de Nadal i Cap d’Any i a les portes de celebrar el Carnaval, que a la nostra Vall es concreta i es visualitza sobretot en la festa del Brut i la Bruta de Torà.

Presentem un recull de les tradicionals festes passades i de una gran part de les activitats culturals, lúdiques i esportives que han tingut lloc al llarg dels últims mesos. Ja veieu que la nostra publicació ve farcida com sempre de notícies interessants i reportatges, com els que ens assabenten del bicentenari de la desfeta de Castellfollit que tindrà lloc el 2022 i del centenari del CF Torà que se celebra aquest any i al qual felicitem i desitgem llarga vida i èxits en els seus partits que són seguits amb interès pels seus socis i simpatitzants; també desitgem que es compleixin les seves reivindicacions de tenir un camp de futbol en condicions.

Agraïm a tots els lectors i anunciants la seva acollida, així com a tots els voluntaris que de forma desinteressada i perseverant col·laboren i escriuen en la nostra revista.

Enmig de les incerteses polítiques en què està immers el nostre país, vivim en l’expectació, però també en el treball diari de fer de la nostra Vall un lloc digne de ser estimat per propis i foranis.

La vivència de les festes nadalenques és quelcom molt personal, estretament lligat als records, les emocions i els afectes que anem acumulant en els plecs de la memòria. Però sí que podria existir un cert consens a considerar que el sabor més dolç de la vivència d’aquests dies està relacionada amb la nostra infantesa, perquè per molt adults que siguem, tots hem sigut infants. I dins del cicle festiu d’aquests dies, amb la il·lusió com a denominador comú, la visita del Patge Reial –que a les nostres contrades és conegut com el Patge Faruk, segons la influència igualadina que penetra a la nostra Vall i arriba fins a Ponts– esdevé un moment especial, molt relacionat amb l’emoció que ens genera "l’expectativa".

El Patge Faruk recull les cartes innocents i il·lusionades dels infants, fetes amb aquella lletra encara en vies de consolidació –sigui lligada o de pal–, que les entreguen confiats en què els seus desitjos s’acompleixin. I és en aquest punt que els adults els envegem: envegem l’expectativa i la confiança en què n’hi ha prou d’escriure una carta carregada de bons desitjos perquè tot allò que anhelem s’acompleixi. Envegem tornar a ser nens per deixar enrere les motxilles carregades de recels, maldecaps i prejudicis, però ens resignem a acceptar que ja no tornarem a ser infants. Així i tot, tant de bo cada any, a l’entrada de l’hivern, hi hagi quelcom que es rebeŀli dins nostre: una veueta que ens recordi l’infant que vam ser i ens estovi la carnadura i l’esperit perquè puguem emocionar-nos encara, demanar un desig i poder dir, com en l’Evangeli de Mateu: "L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa".