No és fàcil per a ningú viure l’experiència històrica de passar una pandèmia global com la de la Covid-19. Havíem llegit que durant la història hi havia hagut epidèmies més o menys mortíferes que havien assolat un continent o fins i tot tota la humanitat. Però vivíem amb el convenciment que amb el desenvolupament de la ciència i de la medicina estaríem lliures d’aquestes catàstrofes, si més no en el nostre sobreestimat Primer Món. No ens preocupava gens o poc que en els països més empobrits aparegués de tant en tant alguna malaltia rara que afectava tota una regió.

Però vet aquí que un corpuscle minúscul, un virus aparentment insignificant, apareix a la Xina i ràpidament s’estén arreu, causant alarma, malalties, morts, confinament a tot el planeta i una crisi sanitària i política, i amb conseqüències socials i econòmiques greus. Ens havíem oblidat que podia passar i de cop ens hi trobem.

La nostra publicació vol deixar testimoni de com hem viscut i vivim aquesta pandèmia a casa nostra, amb els testimonis, no sols dels representants dels Ajuntaments, sinó també de persones que han volgut expressar les vivències del confinament i les accions solidàries que han sorgit entre nosaltres. També d’altres que han analitzat la situació des de diferents punts de vista. Els hi agraïm moltíssim.

Volem lamentar i estar al costat de les persones que han patit la malaltia o han perdut un familiar en circumstàncies tan dures i adverses.

Us oferim aquestes pàgines i us desitgem que les gaudiu amb salut, esperant que passi aviat aquesta situació.

Lavaig veure arribar mentre mirava per la finestra. Aquell dia feia sol, però també una mica de fred. El tros de cel que podia veure era d’un blau intens i ja havia comptat qui sap les vegades els nou núvols blancs com el cotó fluix que suraven suspesos en el vent.

Ella portava el seu millor vestit, aquell que només es posava una vegada a l’any i que era vermell, groc i verd.

Sé que per arribar va haver d’obrir aquella porta que estava tancada amb pany i forrellat i que l’hivern havia glaçat. Tot i això, va voler sortir a l’exterior per retrobar-se com cada 21 de març amb tota la gent que l’estimava.

Va entrar per la plaça i estava buida, va girar per aquell carrer tan bonic i no va sentir ningú.

– Potser és massa d’hora – va pensar. – Segurament més cap a la tarda els trobaré... – es va dir intentant animar-se.

Va esperar asseguda al sol, tot arreglant-se els plecs del vestit que voleiaven amb el vent.

Aquella tarda, tot i haver arribat puntualment, ningú no va sortir a rebre-la, cap crit de nen jugant, cap conversa animada a la cantonada, cap petó de benvinguda, cap abraçada d’alegria pel retrobament...

La primavera havia arribat com sempre i ens va trobar amagats, arraulits, confinats, una mica espantats qui sap de què: d’alguna cosa invisible i impalpable?

Però ella, tossuda, és va quedar entre nosaltres perquè un cop ja s’havia obert la porta era impossible tornar-la a tancar i la seva vitalitat sí que se’ns va encomanar i vam tornar a omplir els espais buits i solitaris amb les nostres rialles i els somriures ompliren tots els racons amb l’esperança intacta d’engegar una altra vegada les nostres vides i de retrobar-nos amb la nostra gent sota un bonic sol i un bonic cel de primavera.

Text i foto: Sílvia Peribáñez