L’escola, esperança de futur

  En un poblet hi ha una escola petita on, cada dia, 12 nenes i nens aprenen a llegir, a escriure, a sumar, a restar... També aprenen els noms de rius llunyans i l’alçada de muntanyes remotes, memoritzen dates de guerres inútils i com es va formar el sistema solar. A la petita escola hi ha 12 nenes i nens que saben la raó per la que les fulles dels arbres canvien de color i cauen i també saben com en són d’importants les normes ortogràfiques.

I tot i que l’escola del poblet és tan petita, al seu interior hi caben totes les iŀlusions i les esperances del món perquè les nenes i els nens cada dia entren a l’escola amb l’emoció pel retrobament amb els seus companys i companyes i amb les seves mestres, perquè dins de l’escola tothom és igual i tothom té les mateixes oportunitats, sigui qui sigui i vingui d’on vingui.

Aquesta emoció, però, en pocs llocs es pot experimentar... Pocs llocs al món tenen dins seu tota la potència de la vida com una escola, d’un poblet o d’una gran ciutat, al mig del desert o a la riba d’un riu cabalós, a un barri pobre o a un barri adinerat. Per això, segurament totes i tots hem sentit en algun moment de la nostra vida la nostàlgia d’aquell temps en què anar a l’escola era la nostra tasca de cada dia i, gairebé sense adonar-nos-en, apreníem tot el que ens calia per anar per la vida i per aquest món cada cop més impersonal i més dur, però que guarda espais on les persones creixem i ens fem grans en un entorn segur i feliç.

Fa ja més d’un any les escoles del nostre país varen tancar, en un principi per 15 dies, a causa de la greu pandèmia que ben just llavors començava. Finalment van ser mesos d’escoles i instituts tancats.

Aquest petit text vol ser un senzill homenatge a les escoles, a totes les nenes i els nens que hi assisteixen cada dia, als i a les mestres que diàriament hi treballen (per fer un món millor) i a les famílies dels infants que dipositen en l’escola una part del futur dels seus fills i filles, confiant en un demà més just, solidari i on tothom es pugui desenvolupar amb llibertat total.
 

Text: Sílvia Peribáñez
Foto: Anabel Cunill