Editorial

Compromesos amb el territori: 20 anys caminant plegats


Aquest estiu, als “Matins” de Catalunya Ràdio, un cop per setmana la filòsofa Marina Garcés ens regala unes píndoles de reflexió a propòsit del Compromís, ara que som a l’època i a la societat del “no et prometo res”. Aquestes èpoques inestablement “líquides”, on qualsevol indici de solidesa se’ns escapa com l’aigua al palmell de la mà. És per això que en aquest món d’incerteses, que un projecte faci vint anys és, sens dubte, una exitosa efemèride, per molt que el tango de Gardel ens canti en llengua espanyola que “Veinte años no es nada”.
El cas és que si aquest modest mitjà de comunicació ha fet vint anys, ha estat pel compromís de fer-lo, esperonat pot ser pel compromís de “ser”. Ser un territori heterogeni administrativament parlant –la Vall del Llobregós com a territori natural abastaria, en canvi, quatre comarques administratives–, compensat per una voluntat de cohesió territorial i cultural. És en aquest sentit que podem considerar que la nostra revista ha fet consciència de territori en una zona històricament de frontera, definida naturalment per la vall que forma un curs fluvial més aviat migrat i secaner com és el nostre Llobregós. I ja sabem, històricament, que la vida en els territoris de frontera no sempre és fàcil i que la identitat dels seus habitants es mou en un marge que pot esdevenir fluctuant, per la qual cosa, que el territori “sostingui” un mitjà que uneix, més que no separa, és tota una victòria.

Pensem, a més, que vint anys vol dir cent-vint revistes, traduïdes en cent-vint mirades a l’actualitat dels nostres pobles mitjançant el noticiari breu que les encapçala. Vint anys que són vint Nadals i Festes Majors. Vint anys de moments crucials per l’esdevenidor polític del país; vint anys d’explicar el patrimoni que tenim, de recalcar els valors naturals del territori... I és que la història de la revista es podria llegir també a través de les seccions “fixes”: des dels passatemps de l’Antònia, els llibres recomanats pel Dani, les cuineres i cuiners que ens han fet salivar amb els seus plats número rere número, o les “fotos per recordar” –imatges “antigues” (unes més que unes altres) de cada població–, on generalment, mitjançant la identificació de les persones que hi surten, s’activa de manera indeleble aquell instrument sensible que són les cordes tímbriques de la nostàlgia.
Vint anys de fer xarxa amb una sèrie de persones que conformem o hem conformat el Consell de Redacció i que procedim dels diferents indrets de la Vall –algunes d’elles avui ja no són físicament entre nosaltres, com el Ramon Palou d’Ardèvol, l’Albert Brau de Torà o el Ramon Fitó de Calonge.

Però més enllà del Consell de Redacció, la tasca dels coŀlaboradors també esdevé imprescindible. Un cop més, professionals de múltiples àmbits i de diferents procedències que dediquen, generosament, una part del seu temps a posar el seu talent al servei del Llobregós, sigui elaborant articles d’opinió, consells de salut o psicologia, fent crònica política (un record per la també malaguanyada Montse Oliva) o monòlegs d’humor.
En aquests vint anys també hem viscut la pandèmia de Covid-19, que potser seria, significativament, el fet que ha marcat de manera més determinant les nostres vides durant un període de temps perllongat. Moltes activitats s’hagueren de suspendre, moltes sociabilitats s’interromperen, però la revista sortia puntualment (la intervenció del compromís coŀlectiu, altra vegada) i ens agradaria creure que aquest “persistir” contribuïa, almenys, a proveir d’un xic de normalitat i de connexió amb l’entorn. Perquè el “món” en un sentit extens el podíem veure per la tele o per internet, però la revista ens explicava allò que passava a deu quilòmetres de casa nostra. I això és important perquè aquest entorn immediat també constitueix “el món” per a nosaltres.

Recordo, en aquest sentit, el llibre Historia Universal de Paniceiros, de Xuan Bello, escrit en asturlleonès i que evoca l’”univers” d’un petit llogarret, aparentment insignificant dins aquest nostre gran “atles” global. Pensem –i ja ens ho recorda “El Petit Príncep”– que allò que és essencial, universal i immutable, s’amaga moltes vegades en allò que és més petit.

Vint anys també evoquen la idea de camí o de viatge. Anem a desglossar-ne un poc el concepte, perquè del camí com a metàfora n’han parlat els clàssics, pagans i cristians: des de Plotí al Pseudo-Dionís, de Sant Bonaventura a Sant Tomàs… . Les idees de camí i de viatge com a genuïnament antropològiques, elements indissociables i propis i exclusius dels humans.

Diuen els filòsofs que el model “canònic” de viatge implica que aquest sigui fet en grup (Odisseu, que surt d’Ítaca amb Telèmac, o Jasó, que viatja amb els argonautes…), però això no implica que el viatger no pugui ser un sol individu –és més, tots els “viatges interiors” ho són, d’individuals. En la mateixa Antiguitat grega trobem grans exemples de  viatgers solitaris, que tenien la funció “d’observar” per després “relatar-ho” –eren viatgers que “teoritzaven”, per la qual cosa se’ls deia sovint theoroi, que viatjaven “per veure”, però també per explicar-ho després. En tenim exemples en les figures de Soló, Tales, Heròdot o Plató. En aquest sentit, el viatge suposa un punt de partida, però també un retorn, quan el viatge ha de ser llavors “explicat”. No ens ressona (el viatge en grup, la voluntat d’explicar-lo...)?

Caminar i avançar són una filosofia, una decisió que hem pres en un determinat moment. Caminem per existir i existim perquè caminem. A “Llobregós informatiu” tenim 20 anys, però “encara tenim força, no tenim l’ànima morta i ens sentim bullir la sang”.

I per molts anys més ens pugueu acompanyar, fent camí, en aquest viatge!

Maria Garganté Llanes

*** *** ***

.

A la coberta: